El dia que un home com qualsevol altre mor pensa inevitablement en els seus fills. Pensa en moltes coses, és clar. En totes les coses que ha fet bé I en totes aquelles altres que no ha fet tan bé, que probablement en són moltes més.

Aquell dia, encara que no sigui creient, encara que potser pensi que aquí i ara s'acaba la seva existència per sempre més, encara que pensi que tot això del cel i de l'infern no és essencialment res més que una superstició anacrònica, tot i així té un cert desig d'anar-se'n en pau. Sense assumptes pendents.

I com que el primer que li ha vingut al cap és que no ho ha fet gaire bé amb els seus fills prova de trobar-hi una solució ràpida. Però, com qualsevol que hagi tingut descendència intueix, per aquestes coses cal tota una vida.

Així doncs, pren una decisió dràstica: cal que algú faci de pare dels seus fills i arregli tot allò que ell no ha tingut temps de fer durant tota una vida.

Suposo que, en realitat, no és una decisió gaire estranya. Més aviat un fet relativament habitual. Designar un tutor per tal que exerceixi les funcions que el pare difunt no podrà exercir.

En aquest cas, però, els tres fills- l'Albert, la Mònica i l'Oriol- ja són adults, cadascun amb les seves pròpies vides, mancances i maneres de gestionar la distància emocional que han mantingut amb el pare.