PROMOCIÓ: Entrades amb un 20% de descompte per les funcions de dimarts a dijous Entrades anticipades per les primeres funcions al 15%   ***** Guanyadora a la Millor Direcció i Millor Autoria dels Premis Max 2024. Després d'André y Dorine, i Solitudes, la companyia Kulunka Teatro torna a apostar por el llenguatge silent de les màscares en un espectacle que combina tendresa i cruesa. Forever és la història de com una família es va allunyant del que va somiar que seria. Reflectint amb humor i ironia les contradiccions de l'amor, posa el focus en temes com ara la maternitat, l'educació, la discapacitat i la incomunicació. Sobre una plataforma giratòria i amb un llenguatge molt cinematogràfic, Forever és un carrusel; la roda de la vida. Però també una espiral que, a mesura que gira, aprofundeix en el dolor dels protagonistes. Fins on pot arrossegar la incomunicació a una família?Potser el que és pertorbador, el que és emocionant, és que la història d'aquesta família podria ser la de la nostra. Forever és una coproducció de Kulunka Teatre amb el Centro Dramático Nacional, el Teatro Arriaga de Bilbao i el Teatro Victoria Eugenia de Donostia.

PROMOCIÓ: Entrades a 15€ per la funció del 3 de juliol ******* És lícit fer trampes, quan el sistema és injust? Un institut d'alta complexitat, recentment premiat pel seu projecte educatiu, es veu sacsejat per un conflicte que posa en crisi el seu discurs d'oportunitats. A pocs dies del claustre final, es descobreix que l'Izan, un alumne a punt de graduar-se, ha copiat sistemàticament els exàmens d'una assignatura. La tensió augmenta quan la mare de l'Izan es presenta a l'institut per demanar un certificat que garanteixi que el seu fill obtindrà el títol de l'ESO, al mateix temps que l'institut rep la vista d'una jove periodista interessada en la historia d'èxit del centre. La urgència dels mestres, la pressió de la mare del noi i la presencia de la jove periodista posarà a tothom contra les cordes. És lícit fer trampes, quan el sistema és injust? O és precisament així, que es perpetua la injustícia?

Fa un any que la Lena i l'Adrià ho han deixat. De fet, ja no estan junts, però la seva relació era important. És important. Per a tots dos. L'Adrià és compositor de bandes sonores, la Lena treballa a un prestigiós festival de música. I s'han fet una promesa: no perdre el seu vincle. Però, i això, com es fa? Ningú els ha ensenyat com estar l'un per l'altre sense ser el que eren. Com continuar estimant-se, com no descuidar-se, en un món tan líquid i precipitat com el que vivim. A més, tots dos estan passant per un moment vital complex i es volen tenir a prop. Malgrat els canvis de vida, de ciutat, de feina o fins i tot quan arribin noves parelles, no es volen perdre. Tenen un repte: és possible continuar estimant-se després de l'amor?

Hi ha un instant de silenci que existeix just abans que tot canviï, però ningú el recorda fins que ja ha passat. Un instant anomenat CRUSH. L'Eva és neurocientífica. En Marc és músic. Porten quatre anys junts, volen ser pares - un projecte tan senzill d'anomenar com difícil de viure - i avui celebren el seu aniversari amb moltes coses per compartir i d'altres tantes per callar. Però aquesta nit hi haurà un instant en què el rellotge s'aturarà. CRUSH, llegit d'una altra manera també podria ser CRASH, és un musical amb música original de Mireia Morera i text de Daniel J. Meyer. Una obra de teatre on el que es diu, el que es canta i dos cossos busquen omplir el buit d'aquell instant¿ d'aquell silenci que és la forma més honesta en què s'han estimat.

Aquesta és la història d'un home i de la relació amb la seva mare, una dona visionària i indestructible, que des del primer moment decideix que el seu fill està destinat a una vida extraordinària. Ella li promet un futur de glòria; ell li promet estar a l'altura d'aquest somni. Aquest es un relat sobre la vida de Romain Gary, des de la seva infància a Rússia fins a la joventut marcada per la guerra, l'exili i la construcció d'una identitat pròpia. Un relat cru però, alhora, ple d'ironia i humor, una història de contrastos, de fidelitat, de tendresa i de compromís social. La promesa de l'alba és el relat d'un home que intenta complir una promesa impossible: ser l'home que la seva mare va imaginar.

Una família es reuneix amb motiu de la Pasqua, però arriba un eixam d'abelles que amenaça la seva serenitat. Es desencadena el conflicte, que ben aviat deriva en un caos incontrolable, fins que la família decideix acollir les abelles i fundar un nou equilibri. Aquesta situació insòlita, però, posa de manifest el desequilibri familiar. Lluny d'allà, en un altre indret, hi ha una dona que ha quedat vídua fa poc temps; sembla una figura simbòlica i, tanmateix, és real, existeix, i la seva presència esdevé, amb el pas del temps, cada cop més necessària. Imitant el comportament de les abelles, entregades al sacrifici i capaces de qualsevol cosa, fins i tot de morir pel bé de la seva comunitat, la família posa en marxa estratègies de supervivència i per assolir allò que consideren el seu presumpte "bé". En el seu text, Maria Teresa Berardelli, guanyadora de l'edició 2025 de la convocatòria de Nova Dramatúrgia Under 40 del Teatro Biondo, investiga el concepte de "bé superior", aquella inclinació interna, sovint difícil de desxifrar, que empeny l'ésser humà a actuar o bé a abstenir-se de fer-ho. L'autora recrea un món situat a la frontera entre la realitat i la dimensió surrealista, on l'amenaça de l'estrany pot arribar a esdevenir insuperable, difícil d'acceptar. Aquest pot transformar-se en una cosa monstruosa, que destrueix i mata. És allò irresolt, allò no dit, l'enemic que portem dins nostre, la nostra mateixa amenaça, i és difícil, potser impossible, alliberar-se'n.

PROMOCIÓ Del 5 al 13 de setembre entrades al 50% de descompte. Del 17 al 27 de setembre entrades amb 5€ de descompte. ************************************* Qui construeix i utilitza els relats de guerra? El 1964, una dona va morir a Nova York davant de 37 testimonis. O això diu el New York Times. A través del cas Kitty Genovese, l'obra mostra com un mateix cadàver pot servir per justificar la inacció i la invasió. I com aquest mecanisme continua actiu. Però també hi ha altres veus. Persones que han viscut la guerra des de dins. I que també expliquen la seva versió. I malgrat tots aquests relats, com es continua? Què és un cadàver? és una peça teatral fragmentada que reflexiona sobre la guerra des del que és íntim i quotidià. L'obra no parla d'un sol conflicte armat, sinó de moltes guerres: les de la història i les del present. A través de múltiples escenes i veus, es construeix una mirada crítica, poètica i incòmoda al voltant d'una pregunta central: qui construeix els relats sobre la guerra i la violència, per què i per a qui? La dramatúrgia s'ha nodrit d'entrevistes realitzades a testimonis directes de la guerra d'Ucraïna, refugiats sirians, exmilitars i persones afectades per conflictes a l'Afganistan, així com de les cròniques i reportatges del periodista i reporter de guerra Plàcid Garcia-Planas, font essencial d'inspiració. El pensament de Rutger Bregman - la seva defensa que la tendència natural dels humans és cooperar, confiar i cuidar-nos - travessa l'obra com a pregunta i com a horitzó. L'obra es construeix en tres actes. El primer qüestiona els relats mediàtics i polítics que hem construït al voltant de la violència, partint del cas Kitty Genovese. El segon dona espai a les veus de qui ha viscut la guerra de primera mà - experiències que no expliquen, sinó que confronten. El tercer explora l'esperança no com a consol sinó com a lluita, i la diferència entre empatia i compassió com a eines polítiques. Espectacle guanyador de la Beca Barcelona Crea - Eòlia Fundació Miranda 2025 amb el suport d`ICUB i l'Ajuntament de Barcelona.

Com acaba una ballarina amb una condemna de trenta anys de presó per un acte terrorista?  Solo quería bailar és una tragicomèdia sevillana punk, narra en primera persona la història de la Pili, una ballarina que és a la presó perquè va acabar jarta (com diria ella) de la institució i de la seva burocràcia, i es va convertir en terrorista, tot i que no pas tan bona com li hauria agradat ser. La Pili parla en andalús; és divertida, escatològica i beneita, o això és el que li han repetit sempre. Tanmateix, el seu discurs, aparentment naïf i desendreçat, amaga una denúncia encertada del sistema. La seva ràbia no s'adreça únicament contra l'administració pública i els seus entrebancs burocràtics. Tampoc contra el seu pare castrador, ni és una revenja contra els seus professors de dansa. És un acte kamikaze d'amor per part d'algú que mai l'ha tingut.

Una experiència que connecta la lluita llibertària del passat amb les preguntes del present I si la utopia no només és possible sinó que va existir? I si està ple de documents i testimonis que ho proven, però, per alguna raó, han arribat inconnexes i fragmentats? Mos Maiorum i Joan Yago presenten un espectacle teatral basat en la vida de Joan Garcia Oliver, figura clau del moviment llibertari català i de la política espanyola de principis del s. XX. Una biografia on el personatge no és el protagonista, sinó el fil conductor d'una història col·lectiva. Nosaltres, els sense nom és una experiència teatral immersiva que connecta les lluites del passat amb les inquietuds del present a través de rituals escènics i testimonis que encara ressonen avui; una litúrgia que ens fa comprendre els homes i les dones que van afrontar dictadures, misèries, revolucions i guerres amb una força i una potència desmesurada. Amb aquesta proposta, el públic presenciarà, com autèntics viatgers en el temps, la seva mentalitat, els seus anhels, els seus desitjos i les seves pors.

"Mutilació és que la seva ignorància continuï matant-nos cada dia. El meu cos és el meu cos, i la meva llibertat la meva guerra. Fes-te només una pregunta: a tu en què t'afecta?" No Gender és un espectacle de gènere no-binari sobre el gènere no-binari. Una peça escènica transdisciplinària i performativa travessada pel cos, la paraula, la música i l'humor, que desconstrueix les normes imposades pel sistema binari. A partir del viatge de la seva pròpia transició, Odin (Ondina) construeix un relat escènic que va de la seva intimitat a la universalitat, entrellaçant autoficció, teatre documental, videoart i recerca sonora, per deixar obert un espai des d'on replantejar-se tot allò que es creu tenir molt clar. No Gender ha estat l'obra guardonada en la 17a edició del Premi CENIT 2025 del TNT.

Canviar la pastilla negra per la vermella per reinventar-se en una masculinitat inabastable. Des del seu lúgubre escriptori, Ethos (nickname online) intenta posar-se en contacte amb Grotesque Subhuman. Un usuari nord-americà de Reddit que l'any dos mil setze va deixar un misteriós missatge de comiat en un dels seus populars fòrums, per llavors desaparèixer de la plataforma. L'ajuda Replika, una IA totalment humanitzada, dissenyada, encara que soni contradictori, per intentar pal·liar ¿les dificultats psicològiques del present". Inspirat per líders polítics ultres, gurús i un nihilista productor de sèries de televisió que pren com a exemple, pretén construir-se a ell mateix des de la ruïna. Són veus reaccionàries que s'escolen a la seva habitació digital una vegada i una altra com un eco, motivades per les mateixes frustracions del món capitalista que ell també pateix. La d'Ethos, és la història de tota una comunitat, la comunitat incel (cèlibes involuntaris), que han canviat la pastilla negra per la vermella, que han sortit de la seves habitacions per conquerir el món i reinventar una masculinitat patriarcal inabastable.

Petites ferides catastròfiques és una tragicomèdia que explica la relació de la Júlia i el Ferran al llarg de trenta anys. La infermeria del col·legi, hospitals, centres de salut mental, tanatoris¿ Sembla que els nostres protagonistes només coincideixen ferits i en situacions extremes. I tanmateix, senten que estan destinats a estar junts gràcies a un pacte d'infància: - Sempre que et facis mal, jo hi seré. - van dir-se amb vuit anys. Necessitaran trenta anys per entendre les conseqüències d'aquest contracte que guiarà el seu vincle, i mirar de posar valor a les seves accidentades vides mentre proven de deslliurar-se de la seva maledicció: no relacionar-se més a través de les ferides.