Fa un any que la Lena i l'Adrià ho han deixat. De fet, ja no estan junts, però la seva relació era important. És important. Per a tots dos. L'Adrià és compositor de bandes sonores, la Lena treballa a un prestigiós festival de música. I s'han fet una promesa: no perdre el seu vincle. Però, i això, com es fa? Ningú els ha ensenyat com estar l'un per l'altre sense ser el que eren. Com continuar estimant-se, com no descuidar-se, en un món tan líquid i precipitat com el que vivim. A més, tots dos estan passant per un moment vital complex i es volen tenir a prop. Malgrat els canvis de vida, de ciutat, de feina o fins i tot quan arribin noves parelles, no es volen perdre. Tenen un repte: és possible continuar estimant-se després de l'amor?

PROMOCIÓ Funció especial a 12€ el dia 16 d'octubre El protagonista es prepara per anar a una gran celebració; l'empresa on treballa ha fet un salt exponencial gràcies a una estratègia econòmica liderada per ell que li ha proporcionat guanys impensables. La preparació del discurs definitiu durant la festa, la signatura d'uns documents que posen fi a la vida de moltes persones, la irrupció del passat i una revelació inesperada que ho capgira tot, són alguns dels fils que teixeixen aquesta història. Un monòleg constituït per la paraula, un intèrpret i un espai buit que, malgrat la seva aparent austeritat, transita per grans ciutats i petites intimitats, per multituds i secrets d'amistat, per trajectes interiors que acaben sent insuportablement reveladors.

Si en el meu primer espectacle Per fi sol! van venir 150.000 espectadors a veure'm, si tots van riure entre quatre i cinc vegades per minut, en el meu nou espectacle Per fi me'n vaig! m'he proposat el repte de superar-lo explicant històries quotidianes, particularitats de la meva vida diària, impressions sobre les petites coses que, des de la meva peculiar manera de veure-les i explicar-les, he transformat en històries hilarants i plenes de tendresa amb què pretenc que el públic rigui dues o tres vegades més per minut que en l'espectacle anterior. I per què Per fi me'n vaig!? Perquè, per prescripció pròpia, he decidit que potser no seria mala idea canviar els escenaris per una hamaca davant del mar, a l'espera que un clam popular demani el meu retorn immediat als escenaris. Però, per si això no passa, jo no em perdria aquest nou espectacle, l'objectiu principal del qual continua sent el mateix des que vaig començar fa quaranta-cinc anys: fer riure a tots els que vinguin a veure'm i que surtin del teatre amb ganes de tornar una altra vegada. Per fi me'n vaig! és una bogeria codirigida amb José Corbacho en què parlo d'experiències pròpies, d'impressions originades a partir de moments viscuts dels quals trec l'humor de totes les coses, fins i tot de les més serioses. Aquest nou espectacle ja està en marxa des de la fi de 2025. Seria preciós poder trepitjar una altra vegada tots els escenaris en els quals ja he estat i descobrir els que encara em queden per conèixer. T'hi espero! Carles Sans

Imaginem una barcassa amb 25 persones mar endins, tan endins que no es poden veure ni les costes, ni els límits de la terra, només mar, mar i nit, mar i horitzó, mar i distància. En la mar només estan elles, les tempestes, les ones, i éssers immensos que els segueixen o s'allunyen o els parlen en les nits gelades. 4200 KM narra el procés de recerca de N. Albelda sobre el que va esdevenir durant i després dels 90 dies que va durar el viatge del caiuc a la deriva, a través dels documents trobats sobre una biòloga marina obsessionada amb les balenes que és interpel·lada pels nens perduts del caiuc i del diari d'un tal J. Pallarés, a partir d'una pregunta: on va quedar la tripulació de la barca apareguda a 4200 km de port amic?, on queden totes aquelles persones que desapareixen en el seu viatge migratori a la recerca d'un lloc millor?

La 29a Fira Mediterrània de Manresa torna a convertir la ciutat en un punt de trobada de la cultura d'arrel i la creació contemporània. Durant diversos dies, Manresa acull una àmplia programació d'espectacles, música, dansa, arts escèniques i propostes de cultura popular que connecten tradició i noves mirades. La Fira, que se celebra des de 1998, és també un espai de trobada per a professionals del sector i un aparador per descobrir artistes i projectes que parteixen de la cultura mediterrània i del territori per explorar nous llenguatges i formats. Consulta tota la programació i gaudeix del teu 50% de descompte exclusiu per als socis i sòcies TRESC.

Mamma. Piccole tragedie minimali e¿s l'u¿ltima obra d'Annibale Ruccello, escrita i estrenada el 1986 com un ¿mono¿leg en quatre parts". Inicialment registrada amb el ti¿tol Mamme, la pec¿a explora amb duresa i lucidesa l'arquetip de la maternitat a trave¿s de figures femenines desplac¿ades, incapaces d'enfrontar-se al mo¿n exterior i atrapades en una realitat deformada que les fa còmiques i absurdes en les seves al·lucinacions. L'obra presenta diversos episodis: Le fiabe, una reinterpretacio¿ amarga del conte napolita¿; Maria di Carmelo, protagonitzada per una dona ingressada en un manicomi que creu ser la Mare de De¿u pero¿ somia ser la famosa cantant italiana Orietta Berti; Mal di denti, on una mare descobreix l'embara¿s de la seva filla i la trage¿dia esclata; i La telefonata, un llarg mono¿leg telefo¿nic ple de xafarderies i refere¿ncies a telenovel·les. Quaranta anys despre¿s, Enrico Ianniello i Fabrizia Sacchi recuperen aquesta obra visiona¿ria, coincidint amb el doble aniversari de Ruccello (1956 ¿ 1986). Espectacle inaugural de la 2a edicio¿ del TAK Internacional, que continuara¿ al maig amb L'invasione delle api i La strage di Vergarolla.

Una obra commovedora que retrata la crisi migratòria al Mediterrani des de dins: la viuen els migrants que arrisquen la vida creuant el mar i els socorristes que intenten salvar-los. El text es basa en testimonis reals que l'autor va recollir durant la seva estada a Lampedusa, l'illa italiana convertida en símbol de la lluita entre la vida i la mort al mar. Amb un estil realista i emotiu, arrelat en la narrativa oral, Enia construeix un monòleg documental nodrit per les veus de l'illa -Lampedusa, "de lepas", la roca erosionada pels elements; o "de lampas", la torxa que brilla en la foscor. És un poema èpic sobre herois quotidians, on una tragèdia individual esdevé metàfora d'una tragèdia col·lectiva. Una peça urgent i necessària que ens mostra qui arriba i qui espera, i que, com en un mirall, ens revela en què s'ha convertit Europa i en què ens hem convertit nosaltres mateixos.

Un autor necessita fer alguna cosa amb una herència epistolar, però la seva melancolia li ho impedeix. Llavors crea un personatge de ficció que lliura un dol contra tot això que no aconsegueix deixar enrere. Mentre la història avança, la frontera entre autor, personatge, arxiu i ficció es desdibuixa. Aquesta és una peça d'autoficció. Es parteix d'un arxiu, però no es busca la veritat autobiogràfica. Tampoc és ficció pura. Se situa deliberadament en un lloc intermedi. Com aquest lloc en el qual et deixa l'experiència migratòria: ni aquí ni allà.

Aquesta és la història d'una gran família plena de famílies. El cognom de Fernández és la llavor, el punt de partida d'una llegat que continuarà bategant amb els cognoms De La Torre, Fortuny i Codina. És el reflex dels fets que han sacsejat un país a través de les petites històries d'una família. La pèrdua, l'amor, les traïcions, els secrets o les discussions, són els grans temes i passions que mouen aquests personatges en un gran muntatge coral, ple de joc de teatral i cançons que s'emmirallen en els sons i la música que han navegat per Espanya durant els fets sociopolítics més destacats del S.XX. Heretem la memòria? La por queda a la sang? Quina és l'herència transgeneracional que ens arriba? L'onzè dia és una explosió de vida de la mateixa vida.

Una obra de teatre físic en què dues actrius que es coneixen de tota la vida estan assajant el seu tercer espectacle. En un món violent i precaritzat com el de les arts escèniques, les actrius es pregunten: què és triomfar? Amb la intenció persistent d'aconseguir aquest «èxit» que mai no acaba d'arribar, posen en dubte fins i tot el seu propi vincle. Amb recursos com el llenguatge corporal, la paraula autoreferencial i l'absurd, Èxit o Exit examina la noció actual de l'èxit i com aquesta idea ens allunya de la nostra autenticitat. És una invitació a la reflexió i una crida a revisar què vol dir realment ser lliure en un món que intenta definir-nos.

Pare nostre, mare nostra és una obra que explora els territoris íntims de la memòria familiar i la construcció de la identitat a través del record. Amb una estructura fragmentada i cinematogràfica, el text ens acompanya en el viatge emocional del Tomàs, un home que revisita els episodis més significatius de la seva vida mentre intenta comprendre el passat i reconciliar-se amb les seves absències. L'obra transita per escenaris i èpoques diverses per dibuixar el retrat d'una família marcada per les contradiccions de l'amor, les ferides de la violència i la fragilitat dels vincles humans.

La decadència d'Occident, explicada per una jove companyia barcelonina a partir de l'univers i els personatges d'un conte de Kafka. Una estrangera arriba a una illa exòtica tropical, que resulta ser una colònia penitenciària. Allà, però, no hi ha tribunals, sinó una màquina que jutja, tortura i executa les persones condemnades. Aquest és el relat que va escriure Kafka el 1914 i del qual parteixen el director Dobrin Plamenov i La Mala Companyia per a aquesta proposta d'escenificació, que ha guanyat l'última convocatòria del premi Adrià Gual de l'Institut del Teatre, que dona suport al nou talent i potencia la inserció professional dels graduats i graduades de l'Escola Superior d'Art Dramàtic. El muntatge tanca la trilogia de La Mala Companyia, dedicada al control que exerceixen els governs sobre els individus, que va començar amb Es pronuncia camí, un muntatge a propòsit de La pesta, d'Albert Camus, nascut durant la pandèmia de l'any 2020; L'últim dia de l'home gos, que rellegia Un món feliç d'Aldous Huxley, i ara, una peça que pren aquesta cruel història de Kafka que parla del final d'un imperi i que es desenvolupa entre el thriller i la comèdia negra. Graduat en direcció i dramatúrgia de l'Escola Superior d'Art Dramàtic (ESAD), Dobrin Plamenov entén el teatre com un art inseparable del debat polític. Entre altres treballs, ha dirigit George Kaplan (2021), de Frédéric Sonntag, i ha escrit i dirigit Beuré de la teva aigua, premi Quim Masó i guanyadora del premi DAU. Va dirigir L'últim dia de l'home gos, de Ramon Micó, amb La Mala Companyia el 2023, i el 2024 passat va treballar com a director i ajudant de dramatúrgia de Nunca se voló tan bajo, de Carles de Castellarnau. Ha estat ajudant de direcció d'Àlex Rigola en els muntatges Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, La gavina (La Villarroel, Grec 2021 Festival de Barcelona), Ofèlia (Temporada Alta 2021) i El Mestre i Margarita (Teatre Lliure, 2025).