PROMOCIÓ: Entrades a 13€ per la funció del 13/05 amb el codi LA0909 Es demanarà el carnet a l'entrada del recinte Entrades amb el 15% de descompte per la resta de funcions. ****   La directora Anna Serrano aborda els mecanismes de poder del patriarcat en l'àmbit del teatre i de la creació amb aquesta obra intel·ligent, provocadora, complexa i combativa de la dramaturga anglesa Ella Hickson. Una jove escriptora vol fer la revolució. Trobar una manera nova d'explicar una història. Trencar els esquemes d'un imaginari dominat pels homes en la construcció de les ficcions. Començar de zero. La pregunta és: com? I a quin preu?

PROMOCIÓ: Entrades a 13€ per les funcions 22-23-24 de maig amb el codi CA2223* Entrades disponibles a partir de dimarts 7 d'abril  Entrades amb un 15% de dte. per la resta de funcions * es demanarà el carnet a l'entrada del recinte.     ****** De la creadora de Casting Lear, Andrea Jiménez, arriba una nova i provocadora versió d'un dels mites clàssics més representats. Una proposta desafiant, una conversa col·lectiva plena de preguntes. Amb la col·laboració de Victoria Szpunberg. Qui és, avui, Antígona? En l'aparent benestar de les nostres democràcies actuals, qui està disposat a posar el cos per prendre partit? A comprometre's amb l'acció fins les darreres conseqüències? Quin acte simbòlic té avui el poder de desafiar l'statu quo i posar en perill la ciutat? Qui és l'enemic, avui? I qui hauria d'interpretar el cor grec?

<<Aquesta soc jo. I està bé així>> A la Rut li sembla que per fi té la vida controlada. Una feina fixa i amb cert prestigi com a professora a la Universitat, una casa amb jardí com havia volgut de petita, un marit que l'estima i dos fills. Però quan el seu fill de 8 anys comença a patir episodis de psicosi i li detecten TEA, tot el que li semblava sòlid s'ensorra. A la vegada, la seva mare, malalta de càncer terminal, decideix casar-se amb un playboy italià i la convida al que a ella li sembla un casament esperpèntic a un glàmping de l'Ametlla de Mar. La seva psicòloga l'anima a anar-hi i li proposa que comenci una llista de coses que aprèn del seu fill. La Rut, educada per ser una `bona nena', seguirà les seves instruccions. El que no sap la Rut és que a través d'aquest viatge s'acostarà per fi a la seva mare, es confrontarà amb les decepcions del seu matrimoni, redescobrirà un vell amant, digerirà la realitat del seu fill i, sobretot, desempolsarà memòries oblidades i curarà ferides antigues que li impedien ser qui realment és: una dona forta i imperfectament perfecta. Perquè potser la vida a vegades és una mala passada, però les males passades poden treure el millor de tu mateixa; fins i tot poden recordar-te qui ets.

PROMOCIÓ: Entrades a 22€ fins el 22 de maig. Entrades amb el 10% de descompte per la resta de funcions.   Adaptació de la novel·la homònima de Sebastià Portell El dia que va morir David Bowie. Un jove travessa Barcelona amb el frenesí d'un llibertí compulsiu. Els seus intents d'acceptar-se i d'encaixar amb el fill ideal que la mare va somiar l'acaben conduint a la sala d'espera d'una clínica. Allà s'ha de fer unes proves per saber si una malaltia venèria circula pel seu cos. Aquesta saleta serà un purgatori on repensar la historial de la seva breu existència, una inspecció tècnica de cos i ànima.

PROMOCIÓ: 30% de descompte en les funcions del 22, 23 i 24 de maig amb el codi TRESCFALL 15€ per la resta de funcions ****** Caure to fall és una proposta teatral orientada a reparar un altre oblit inexcusable: el de les dones que van lluitar i lluiten encara - contra les dictadures totalitàries que es van desenvolupar durant el segle XX i, en canvi, no han estat tractades de forma igualitària en relació als seus homòlegs masculins.L'any 1985, l'escriptora Svetlana Aleksièvitx demostrava amb contundència en el seu llibre La guerra no té cara de dona exactament el contrari del títol que, amb tota la ironia del món, havia escollit. Gràcies als nombrosos testimonis de dones que havien lluitat al front rus durant la Segona Guerra Mundial, ens descobria una realitat que durant molt de temps havia estat negada: les dones no només havien desenvolupat un paper important en la guerra, assumint responsabilitats i riscos com qualsevol altre home, sinó que la seva participació havia estat esborrada de la història. Estem parlant de gairebé un milió de dones. Dones que combatien un doble front, el de la guerra i el d'un sistema, una manera de fer i de pensar, que les negava: el relat d'uns homes que escrivien sobre herois, oferint una visió sovint esbiaixada. La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i uns espais propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana." És molt probable que moltes de nosaltres no haguéssim conegut mai el treball d'aquesta gran autora si no hagués rebut el Premi Nobel de Literatura 2015, que va propiciar la difusió de la seva obra arreu del món. La facilitat per oblidar la presència de la dona és un mal que, malauradament, encara perdura a molts nivells. La resistència femenina contra el feixisme també té paraules pròpies. La seva memòria té paraules, veu i rostre. I tot sovint és un rostre de dona.  

· Invitacions limitades Una psicoanàlisi en moviment, un laboratori alquímic en el qual l'artista es desfà, es reconfigura i es deixa transformar per tot allò que l'envolta. La Protagonista és una recerca sobre el que ens constitueix, en la qual el cos esdevé eina principal d'estudi per a la coreògrafa i intèrpret. La peça funciona com un laboratori alquímic en què l'artista es transformarà per efecte del que l'envolta.  L'escenografia, el vestuari i els objectes muten amb ella i creen una cartografia poètica feta de materials, textures i estats de l'ésser que revelen els plecs de la identitat. Es tracta d'un ecosistema viu en què res roman fix. La Protagonista, primer solo en sala de Lorena Nogal, és una evolució natural del seu camí creatiu després d'El elogio de la fisura i PICASSa, dues obres que van transformar la seva manera d'entendre la creació i que van impulsar la seva recerca sobre el canvi, la percepció i els vincles entre cos i espai. Aquesta peça de dansa i teatre no busca representar una idea ni una identitat fixes. Aquesta negació inicial és el seu punt de partida: l'obra s'obre a un procés d'aparició i revelació, en què la creació s'entén no com a producció voluntària de moviment o concepció d'imatges, sinó com un acte de permetre que l'ocult emergeixi en escena. La Protagonista no imposa forma ni narrativa; habilita un espai on allò que és invisible es fa visible i on el cos i el moviment funcionen com a llindars de revelació.  L'obra se sosté en la idea que tot canvi implica un petit procés de vida i mort. Cada gest precedeix i succeeix un altre, com a esglaons d'una cadena contínua. Tot és finit, temporal, i transitori. Una reconciliació amb el caràcter canviant de l'existència.

· Invitacions limitades   Quin és el vincle entre la producció de residus, el canvi climàtic, el colonialisme i l'opressió que l'acompanya? Música, política i versos de T.S.Elliot, en un espectacle sobre el colonialisme dels residus. Teatre, humor negre, composició coral, vídeo, ecologia queer... Són els llenguatges amb els quals Ntando Cele portarà a escena la relació, sempre complexa, entre els humans i els seus residus. Amb música i cançons i el poema de T.S. Elliot The Waste Land (1923) us guiarà per una recerca científica i sociològica contemporània sobre el colonialisme dels residus. En forma de representació teatral, projecció de vídeo i concert poètic, la Ntando Cele fa servir com a símbol aquesta moda ràpida que posa en relació Occident amb els països en desenvolupament. Aquests països produeixen per pocs diners i, a més, emmagatzemen els residus dels més rics, una de les moltes expressions del neocolonialisme. En aquest espectacle trobareu cara a cara les ideologies ecologistes de sostenibilitat de l'Europa Occidental i la injustícia social persistent en altres parts del món, confrontades en una peça de roba d'un preu ridícul. Ntando Cele és una directora i creadora teatral de Sud-àfrica, establerta a Suïssa. Com a part de la companyia Manaka Empowerment Prod ha muntat comèdies polítiques i musicals des de l'any 2012. Vistos en escenaris i festivals d'Europa i Amèrica del Sud, els seus muntatges disseccionen amb delicadesa prejudicis i estereotips i confronten el públic amb les seves pròpies maneres de veure el món. Entre les creacions més recents de Ntando Cele hi ha Black. Space. Race. A Supersonic Afrobeat performance (co-direcció; 2019-2020); Go Go Othello (2020-2021), i Yes, Yes, Yes! (2024) una cocreació amb l'economista Corinne Maier. La mateixa artista interpreta aquests dies al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa l'espectacle SPAfrica, dirigit per Julian Hetzel.

PROMOCIÓ:· Invitacions limitades Un espectacle coral amb setze intèrprets en escena, vuit ballarins i vuit músics, que constitueix la tercera peça del Bach Project i el debut de Mal Pelo al Teatre Grec. La relació entre dansa, música i arquitectura és el centre d'un espectacle que s'adapta a l'espai en el qual es representa i canvia amb ell. Tercera coreografia del Bach Project de Mal Pelo, Inventions té com a base musical tot de fragments de les Cantates del compositor, amb parts de la Partita número II i algunes peces de L'Art de la Fuga en versió per a quartet de cordes. Com a director musical de tot plegat, Joel Bardolet, amb la coordinació del quartet de veus líriques a càrrec de Quiteria Muñoz i amb Fanny Thollot com a enginyera de so i compositora. L'univers sonor de Thollot suggereix paisatges a partir de la música barroca i s'adapta a l'espai de representació per descobrir-ne la sonoritat. Com diu la companyia, ¿el so habita l'espai, com ho fem els humans, i és revelador de ficcions, evocacions i paisatges que ressonen en nosaltres". L'espectacle va ser pensat originalment per ser representat al Museu Marítim de Barcelona durant l'edició del Grec 2020. Afectada pel confinament i les mesures de protecció la peça, es va crear en un temps limitat i en condicions difícils. D'aquí que ara torni adaptant-se, aquest cop, a les característiques específiques del Teatre Grec.

PROMOCIÓ: Entrades PLUS per les sessions de maig i juny. *** Pare nostre que estàs en el sostre és el nou espectacle unipersonal de la Charlie Pee. En aquest xou, l'artista comparteix amb el públic les millors idees que li passen pel cap mentre menja sostre. Segons ella mateixa, ¿tot el que se m'acut en la intimitat, quan no puc dormir, és or", i per això ha decidit obrir-nos la porta de la seva habitació i deixar-nos escoltar aquestes converses entre ella i el sostre. Qui entén, entén. I qui no, també pot passar-s'ho bé perquè la veritat és que les idees no hi ha per on agafar-les.

Tothom coneix a les princeses Disney. Sempre belles, alegres, bones. I, per suposat, totes saben cantar. Però... coneixem la vida d'aquestes princeses? Sabem el que va suposar per a elles el seu propi conte de fades? Què en va ser, d'elles? L'altre cantó del "i van viure feliços i van menjar anissos", No me toques el cuento ens mostra com quatre princeses es rebel·len i exigeixen explicar l'altra banda del conte. Allò que no s'explica perquè, al cap i a la fi, no és tan bonic com diuen... Important: el repartiment és variable.

· Invitacions limitades La nova indagació sobre els límits entre el teatre i el cinema de la directora brasilera té com a referència un text clàssic, convertit en un judici escènic, amb el públic com a jurat. Ara fa prop de 150 anys, Henrik Ibsen va escriure Un enemic del poble, la història d'una ciutat balneària que es refà de la crisi gràcies al turisme termal tot just quan el metge, Thomas Stockmann, descobreix que les aigües estan contaminades i són un perill per a la salut. Entestat a denunciar-lo contra l'opinió de la majoria, acabarà enfrontat a la comunitat i expulsat. Christiane Jatahy ens proposa seguir el personatge de Stockmann dos anys més tard, quan torna a la seva ciutat i reclama un judici neutre, una segona oportunitat de demostrar el perquè de les seves accions i paraules. La producció tracta sobre debats contemporanis com la naturalesa de la veritat, la relació entre imperatius morals i economia, com la vida de les persones es veu afectada pel judici públic i com el feixisme pot utilitzar els principis democràtics per destruir la democràcia. L'obra d'Ibsen es revisita portant totes aquestes discussions a una sala fictícia on el públic actua com a jurat, i examinant en escena proves, testimonis i les relacions íntimes i familiars dels personatges. Movent-se entre la realitat i la ficció, entre ell mateix i el personatge de Thomas Stockmann, l'actor Wagner Moura pronuncia davant del públic la seva defensa final. Aquesta frontera canviant entre realitat i ficció, actor i personatge, i la construcció d'una dramatúrgia viva ¿creada en part amb la participació del públic¿ recorre tota l'obra. Els tres actors, Wagner Moura, Julia Bernat i Danilo Grangheia, treballen en completa harmonia amb l'esperit de recerca teatral de Christiane Jatahy, en el qual la fina línia entre improvisació i interpretació es difumina constantment. Es fa impossible saber quan improvisen i quan actuen. Cada nit, onze persones que s'han inscrit abans de la funció són seleccionades a l'atzar per formar el jurat. A més de fer preguntes durant l'actuació, són ells qui decidiran al final si Thomas Stockmann és o no un Enemic del Poble des de la perspectiva actual. Christiane Jatahy és considerada una de les grans veus de les arts internacionals, amb un llenguatge únic que combina el teatre i el cinema. Va ser Lleó d'Or a la Biennal de Venècia 2022 per la seva trajectòria artística com a ¿observadora perspicaç i sensible de la violència cruel del nostre món". A Catalunya, s'han vist darrerament muntatges com Entre chien et loup (que es basava en el film de Lars von Trier Dogville), o bé la reflexió sobre la violència Depois do silêncio (Després del silenci), l'any 2022. Al Grec 2024 Festival de Barcelona va presentar Hamlet. En els plecs del temps, en què convertia el personatge de Shakespeare en dona.

· Invitacions limitades   La dansa xinesa va viure una revolució amb l'aparició, el 2008, d'una companyia, avui cobejada per teatres d'arreu. Aquest programa doble ens acosta a unes coreografies singulars que no tenen títol, sinó número. Amb una tècnica de moviment única i una aposta absoluta per l'abstracció, els ballarins i ballarines de TAO Dance Theater, una companyia fundada a Pequín per Tao Ye, Duan Ni i Wang Hao, exploren el cos humà i el moviment, i els consideren com un element visual. No es tracta d'explicar cap història, sinó d'oferir al públic experiències sensorials a partir del moviment. Fan servir xifres (relacionades amb la xifra de ballarins en escena) i no paraules en els títols, perquè, sense aquests mots que permeten intuir o imaginar, el públic arriba sense expectatives, preparat per veure l'obra amb la ment oberta.