Som a la rulot de Caribaldi, director d'una companyia de circ. Imagineu un temps mític en què les companyies de circ, arreu d'Europa, encara presentaven espectacles amb equilibristes, pallassos, malabaristes i domadors que pretenien ensinistrar animals salvatges i perillosos. Caribaldi, però, vol ensinistrar persones. No es conforma amb oferir als seus espectadors les habilitats dels seus artistes. Vol anar més lluny, vol arribar a la perfecció, al virtuosisme i arrossegar el públic a bellesa. És per això que somia un espectacle particular: més enllà del circ, fa vint-i-dos anys que obliga els seus artistes a assajar amb ell el quintet La truita, de F. Schubert. No ho aconseguirà.

La força del costum és una comèdia. Caribaldi és l'encarnació grotesca del geni, il·luminat i fracassat. Defensa l'art i la perfecció tècnica i moral amb discursos delirants farcits de grans veritats filosòfiques, algunes de les quals, sens dubte, podríem compartir. Ell, l'amo del circ, s'ha fet també l'amo del discurs. Condemnant els altres a una mediocritat que estaria per demostrar, vigilant-los pel seu bé, amenaçant-los amb l'acomiadament, s'ha fet amo de les seves vides. La paraula és només l'apèndix de la tralla. I riem, és clar, d'aquest reflex deformat de la vida, de l'admiració, d'aquest deixar-nos portar, d'aquest no arribar mai a revoltar-nos, per més grotescs que siguin aquells que ens manen. Del costum.

Ramon Simó

La força del costum

de Thomas Bernhard